A totes i a tots ens han passat coses de petits i de joves. Hem viscut circumstàncies dures, hem tingut un pare o una mare que no ha estat a l’altura, algun embaràs no desitjat, un accident, hem viscut la mort d’una persona estimada…

Fa uns dies llegia una publicació d’en Borja Vilaseca que parlava de tot això i tenia el següent destacat: “Acceptar implica comprendre el propòsit pedagògic de cada situació”. En ella, explicava que hi ha persones que viuen darrere una cuirassa que s’han creat elles mateixes per tal de protegir-se d’un record negatiu que han experimentat en el passat. Precisament, aquesta és la seva ferida: mostren una aparença forta i hostil, però no és més que una façana, ja que és el mecanisme de defensa que han desenvolupat des de la seva infància perquè ningú els torni a fer mal.

Davant d’aquests records o situacions passades és molt fàcil instal·lar-se en el victimisme i fer que allò que vas viure sigui el culpable de tot el que et passa ara i justificar-ho tot en allò.

Però, tu ets responsable d’escollir si vols enfocar-te en el victimisme o en el creixement en tots els seus sentits.

Recorda: el passat, ja està passat. Però ens poden quedar cicatrius, que no sempre han de ser físiques. Són les que jo anomeno les ferides de l’ànima.

Cal que entenguem que aquestes ferides viuran en nosaltres tota la vida i que, tot d’una, a través d’una experiència sensorial (una olor, una imatge, un so…) poden tornar a fer-se presents. El que hem de fer és acceptar-les, acollir-les, i escollir no victimitzar-nos, per tal de canviar la relació amb els fets passats.

Si vols que el teu passat no encalli el teu present, jo et puc ajudar. Soc una apassionada en treballar el passat a través de les ferides de l’ànima.